DOS MIL TRECE

Que camino tan largo hemos seguido para llegar tan sólo a este nuevo punto de partida. Inicio y fuga en medio del relato, un agüjero que nos transporta de nuevo al incio de la historia y nos da un nuevo papel.
Parece ser que ya lo hemos visto todos y el que no lo ha visto no lo quiere ver. Y aunque sea diferente ver que conocer, ya no sirve decir que no lo sabías o apartar la mirada. Ha quedado claro que se nos impone la mentira material y que vivimos como esclavos ajenos a nuestra condición. Ha quedado claro que no existe la democracia y que lo que aparece es en realidad una mentira mal construida, una constrdicción en si misma. Pensar esto ha dejado de ser extremista, parece ser que incluso periodistas y tertulianos de los principales medios claman contra la oligarquía e invitan a la desobediencia. Nos han dejado claro que importamos menos que poco. Vemos militares en la tele, brutalidad policial en las calles, investigaciones políticas ilegales, corruptos pendientes de juicio o declarados inocentes y huelguistas en la carcel, recortes de derechos, un sistema educativo construido para el amansamiento social. Incluso nuestra constitución reconoce que el pago de la deuda debe ser prioritario de modo que antes nos quedaremos sin comida que ver los negocios de un banco quebrado.
Cuando hace sólo cinco o seis años antisistema era una palabra usada peyorativamente en los debates parece que hoy vamos entendiendo que es practicamente suicida ser prosistema.
Creíamos que occidente, Europa, éramos el paradigma de la libertad y la democracia y comenzamos a entender que somos el paradigma de un engaño que hemos llegado a aceptar voluntariamente a veces como algo deseable y otras veces como algo ineludible.
Vivimos integrados en una vida social a cambio de renunciar a nuestra vida propia. Acogemos con gratitud un criterio colectivo por la comodidad de no elaborar un criterio propio. Usualmente resulta dificil en ese contexto socializar la virtud de cada uno de modo que desde el colegio aprendemos a desterrarlas, mantenerlas escondidas o protegernos del entorno hostil.
Aún, desde esa vida social colectiva, oímos voces que nos dicen que debemos volver a las andadas. Renovar la senda del crecimiento económico, esa misma que nos condujo al desastre basada en la obsolescencia programada, el consumismo masivo, la especulación bursátil, el derroche de los recursos naturales, etc. Ese camino es absurdo y desequilibrado, se deshace de la ética y corrompe la política y la democracia sometiéndola al imperio del máximo beneficio. Todo eso se acaba y no va a volver, sencillamente porque es imposible, el sistema planetario no lo resistiría.
Esa vida colectiva social está abandonando la idea de que debemos volver a la perspectiva de 2003 y comienza a asumir la perspectiva real de 2013. El miedo impregnado, cristalizado en nuestra sociedad, un miedo sutil de los que no han perdido aún es el que mantiene el estado de las cosas. Es un miedo que sujeta las conciencias y nos hace creer que las cosas son así y deben de serlo. Pero ese miedo se mantiene mientras lo aciago le ocurre a otros, porque es una amenza, y se rompe cuando te pasa a ti, porque es un hecho, ya no tienes miedo de perder porque ya te lo han quitado. Cuando meten a tu hijo o tu vecino en la carcel, cuando pegan a tu amigo o a tu novia en una manifestación, cuando te gasea la policía en una huelga, cuando te recorta el sueldo un nuevo directivo que han fichado en la empresa por diez sueldos como el tuyo, cuando la policía viene a tu casa para echarte. Entonces ya no tienes miedo, simplemente estás jodido. Y cuando el miedo se rompe somos capaces de dar un paso atrás para ver que el marco en el que vivimos no es la ley natural, si no una simple mentira que nosotros mismos construimos.
Por eso el objetivo real está ganando fuerza en los discursos críticos. Democracia real, economía real, debate real, cifras reales. Cuando el adjetivo real gana esa importancia es porque ha crecido la conciencia de un engaño generalizado. Esta claro que esta democracia es un mero engaño y que la democracia real es en realidad un proyecto revolucionario que la clase dominante ni se le ocurre vislumbrar. Ni siquiera se dan cuenta que incluso ellos saldrían beneficiados de salir de un sistema enfermo.
De nuevo es tiempo de escoger y se reparten las cartas. Incluso los burgueses claman por su propia cuenta y riesgo, y como siempre porcurarán instrumentalizar cualquier moviemiento social en favor de su interés de conservar privilegios sin darse cuenta del privilegio que representa vivir en un mundo nuevo. La burguesía se lo sigue planteando como una lucha, como una guerra y no como lo que es en realidad, una verdadera revolución para construir un mejor estado de las cosas, sano, equilibrado, sensato. Parece ser que aún no han visto su propio engaño como algo enfermo en si mismo por eso volverían a traicionar al pueblo si les siguiésemos aún cuando claman por la justicia. Sin embargo esta vez la mentira está fresca y expuesta en miles de escaparates a través de la red y sabemos que la acción global es una acción individual colectiva, cada uno por su propio pie, en su propio tiempo, células de un organismo.
Que camino tan largo para llegar tan sólo a este nuevo punto de partida. Los acontecimientos de los próximos tiempos superarán en mucho todos los movimientos que hemos vivido hasta ahora. Ya todos lo sabemos y estamos preparados.

Per la construcció d'un nou estat II.

Gràcies per la seva visita. Això és el que diu al final del tícket. Després de pagar, amb diners, llegeixes el compte, veus la quantitat que t'has gastat i just després diu “gràcies per la seva visita”. Tu tens la sensació de que després d'haver-te deixa't ben escurat, doncs mira, et donen les gràcies per tot.
Em recorda a l'escena de l'atracament de Barry Lindon. Per qui no hagi vist la pel·lícula, s'esdevé una atracament en mig d'un camí de bosc però lluny de ser un acte de violència tot es desenvolupa amb la més gran cordialitat i fins i tot es donen les gràcies.

Amb aquesta cordialitat és segurament amb la què haurien de partir peres el govern espanyol i el govern català. Es desitjable que així sigui. En definitiva no és res més que això el què es separa, el govern català i el govern espanyol. Els pobles i la terra sembla que continuaran estant unides. Per la meva banda continuaré bevent gaspatxo i gaudint de la vida amb els meus cosins i nebots andalusos quan els vagi a visitar allà o quan ells vinguin a casa. I quan agafem el cotxe o el tren no haurem de travessar cap mar abans d'arribar a València. La terra i els pobles continuaran estant units sempre.

El poble català, com qualsevol altre, no necessita el permís de ningú per existir, tanmateix molts governs espanyols han intentat de moltes maneres denegar aquest dret de ser.
La opressió pot fer o no que un poble desaparegui. El poble jueu no ha desaparegut ni tan sols estan sotmès a un pla d'extermini per part del govern alemany, si que ho van fer d'altra banda els pobles indígenes americans sotmesos als designis dels governs dels imperis colonialistes i només resta d'ells una presència testimonial.

Sembla en tots aquests exemples que són governs els que decideixen negar l'existència de pobles, i no uns pobles sobre altres. Governs poderosos que juguen per aquest poder.

Tampoc el poble espanyol necessita el permís de ningú per existir i sembla que ara ja fa molt que ningú ha provat de discutir-li aquesta existència. Em pregunto doncs per quin motiu és quelcom
defensat i proclamat amb tanta energia i volum des de sempre.

Ara sembla que convé que es separin el govern espanyol i el govern català i no puguin governar uns per sobre d'altres si no en igual condició, perquè és en aquest cas el govern espanyol el què des de fa massa temps intenta dificultar l'existència del poble català.

Tanmateix la terra i els pobles no es separen. No s'obre una esquerda a la terra i Catalunya emprèn un viatge per mar a la recerca d'un futur millor. Ni la gent s'oblida dels amics, pares, germans ni d'allò que van aprendre els uns del altres.

I doncs, per què fan tant de soroll i tanta por? Res es trenca ni s'esberla. Només dos governs es separen, i potser després, tots, fins i tot els que fan soroll, entendrem que la trobada entre dos punts de vista és veritablement enriquidora, com el pa amb tomàquet amb pernil.

Em preocupa tanmateix quin serà el govern que tinguin el poble català i el poble espanyol, i desitjo que tots dos siguin governs del poble i pel poble, i que segueixin aquells valors universals que els governs que tenim ara passen pel fang cada dia.


Acaba de néixer. 

Acaba de néixer un nou discurs a la política catalana i fa por sentir qui empra els seus mots. Aquells del seny i la prudència de sobte parlen de desobeir les lleis i de que aquestes mai poden estar per sobre de la voluntat del poble.
Cert és tot el que diu aquest discurs i repto els que ara el pronuncien a recordar quan altres els hi han dit a ells això mateix i a defensar-lo amb totes les seves conseqüències sempre.
Els repto perquè jo sí recordo com en moltes passades ocasions aquests mateixos que ara ens demanen confiança van avantposar la legalitat i l'ordre establert a la veu del poble. Quan ho van fer a més no van sentir vergonya de reprimir amb violència i anomenar colpistes en els manifestants, erigint-se com a defensors de la democràcia, oblidant-se en aquell moment que legalitat i democràcia no són sinònims, com sembla que ara si recorden.

Acaba de néixer un nou discurs a RAC1 i de sobte els manifestants al Congrés dels Diputats de la setmana passada ja no eren “indignats” si no de nou havien recuperat l'estatus de “ciutadans”. Sembla que volen practicar amb l'exemple perquè no ens diguin que som “independentistes” si no “el poble català”.
Els repto també a defensar sempre aquest discurs i quan el poble català es manifesti en contra del seu propi govern a les portes del Parlament s'atreveixi a utilitzar la paraula ciutadans, catalans, persones i es deixi estar d'etiquetes i retòriques.

Acaba de néixer una nova possibilitat, la possibilitat de crear un estat nou. Aquest era el lema no? Nou estat d'Europa, i no estat propi. Crec que això implica una diferència fonamental. No només vull un estat com el que tenim però català. Voler esdevenir un nou estat va molt més enllà. Evidentment que la realitat lingüística i cultural accediran a la normalitat amb un estat propi, però donades les circumstàncies i la oportunitat, jo no en tinc prou amb la independència. 

Cal que obrim la mirada cap el món i veiem com una era arriba a la seva fi. Tot es capgira i això ens dona la oportunitat de crear un nou estat de les coses. El trist debat espanyolista o anti-espanyolista no és pot instal·lar per amagar el debat de quin país volem construir i com volem fer-ho.
El debat sobre la viabilitat econòmica o el dèficit fiscal no poden amagar una realitat molt més profunda que és la de la de com el poder polític està segrestat per l'econòmic de les mans dels nostres professionals de la política que s'han entregat, en contra del poble que en principi els hi dona legitimitat. En realitat la pressió del govern espanyol no deixar de ser el reflex de la influència de les tendències neocon sobre els governs de tot el món, ben conegudes i implementades al territori català per polítics que clamen contra les mesures del govern de Madrid.

Cal que construïm aquest país entre tots i no el deixem en mans de la oligarquia sigui aquesta catalana o espanyola perquè els diners no tenen altre llengua que la seva pròpia. Som en la situació que som gràcies a aquesta oligarquia i a la seva acció històrica.

Aquest procés sembla que ja ha començat i em faig moltes preguntes que no sento que es facin a la radio o al diari.

Per començar, jo, administrativament, seré espanyol o català? Podré compartir les nacionalitats o rebutjar-les? M'ho preguntaran, m'imposaran una de les dues?  Els hi preguntaran als immigrants espanyols dels anys 60 que volen ser, o que són? Podran escollir? I als immigrants d'arreu del món dels últims quinze anys els hi preguntaran? El considerarem catalans si ells ho volen ser?

Com construirem aquest país? Redactarem una constitució catalana? Suposo que aquesta estarà inspirada en valors universals assolits, que d'altra banda són a totes les constitucions. I la respectarem o farem com fem ara amb la que tenim? Realment la constitució catalana serà un punt de partida i no un topall com ho és l'espanyola i es podrà renovar, modificar, refrescar? Qui la votarà? Tindrem present a tots els que hem esmentat abans?  Construirem un país basat en l'estat de dret i l'estat social i del benestar? Tindrem sanitat i educació pública de qualitat i universal?


Però així com aquests van ser els pilars per a la construcció en una època ara no només cal construir un país amb sanitat, educació, pensions, treball, activitat econòmica. Cal per fi recordar que un estat és un pacte social i que aquest pacte ha de ser acordat per tots i signant entre tots. Planteja això la possibilitat de revisar les condicions del pacte en el que vivim actualment i construir un país on aquest pacte sigui ètic. Es indispensable que construïm un país des de la ética i repensem les nostres relacions humanes. És hora d'un nou pacte social ampliant l'esperit del que tenim i donant resposta a qüestions que ni tan sols existien quan vam fundar les constitucions que avui en dia regeixen a tots els països occidentals .

Cal construir un país on les relacions laborals siguin justes, on l'energia sigui un bé públic i tendim amb claredat a les fonts renovables, essent independents veritablement del petroli i dels interessos empresarials, on estigui prohibit el crèdit de diners amb interès, perquè el diner és un medi i no un fi, on es plantegi un nou model agrari ecològic i de proximitat, decidir que no volem menjar ni conrear més transgènics i que criarem el bestiar en unes condicions respectuoses amb la vida, on no hi hagi lloc per a l'especulació amb la riquesa, on l'objectiu de les empreses no sigui guanyar si no fer, on es plantegi un economia de recursos en vers l'economia financera que ens governa, on la vida laboral s'adapti a la familiar i no a l'inrevés, on l'educació no sigui només un arma de debat si no una realitat de treball, on la participació ciutadana en la vida política sigui quotidiana...


Prenguem consciència. Espero que siguem prou conscients de que significa la oportunitat de crear un estat nou en la situació mundial actual i prou valents per anar endavant fins el final de les conseqüències. M'agradaria que aquells que es posen les grans paraules a la boca siguin capaços de reconèixer el valor que tenen i les emprin amb responsabilitat. M'agradaria encara més que de la mateixa manera com els ciutadans donaran suport majori a les urnes als partits polítics que aposten per a la construcció d'un estat propi, els polítics donin suport el poble en un futur immediat per a la construcció d'un nou estat veritablement lliure.

Per a la construcció d'un estat nou.

Prenem consciència en primer lloc de que ens trobem en un procès deconstituent, terme que a pres vigència i que fa referència al procès pel qual hem de desmuntar l'estructura politico-social que regeix les nostres vides amb la finalitat de fer net i construir una de nova, sustentada en el respecte a les persones i que neixi de la voluntat del poble.

La societat, tots els sectors socials, es manifesta en aquest sentit. Les manifestacions per la independència, les ocupacions de les places, les vagues generals i sectorials, la convocatòria per ocupar el congrés dels diputats a Madrid. Totes elles són mostres de com el poble, tots nosaltres, reclamen ja no que se senti la nostra veu en les cambres del poder, si no que la nostra veu sigui la que pren les decisions.

S'ha obert clarament des de l'any passat amb la ocupació de l'espai plic després de la manifestació del 15 de Maig un procés deconstituent, un "reset" a tota l'estructura social. Només les deficients tasques actives es resisteixen a tancar el sistema per tornar a començar, tanmateix no són conscients de que ja hem pitjat el botó de l'ordinador i el nucli del sistema, la conciència, ja ha començat els preparatius per deixar la pantalla en negre i tornar a començar.

Aquesta oportunitat no la tenim cada dia. Parlo per catalans, espanyols. Sembla que els uns amb la manifestació de l'11S i els altres amb la del 25S estan plenament implicats en aquest procès deconstituent. Hem de construir un estat nou, si us plau, no el fem com aquest, ple de paraules boniques i d'accions buides.

Retrobem el sentit de la vida, tinguem present l'empatia, el criteri, la vivència, el temps com una eina. Siguem plenament conscients del moment que s'esdevé i construim amb paciència. Volem un nou estat, no un igual que el que tenim amb un nom diferent.

Els governs no poden donar l'esquena a una majoria social que els hi demana que marxin, han de ser conscients que no tenen legitimitat social, si no ho són ja. EL sciutadans de tots els altres països han de veure que el nostre govern no te el suport del poble.

Dimarts 25 de setembre encerclem el Congrés a Madrid, i el Parlament a Barcelona, fins que els dirigents polítics dimiteixin i donin pas a un nou procés constituent. Punt.

#yotambiénsoypromotordel25s