Per la construcció d'un nou estat II.

Gràcies per la seva visita. Això és el que diu al final del tícket. Després de pagar, amb diners, llegeixes el compte, veus la quantitat que t'has gastat i just després diu “gràcies per la seva visita”. Tu tens la sensació de que després d'haver-te deixa't ben escurat, doncs mira, et donen les gràcies per tot.
Em recorda a l'escena de l'atracament de Barry Lindon. Per qui no hagi vist la pel·lícula, s'esdevé una atracament en mig d'un camí de bosc però lluny de ser un acte de violència tot es desenvolupa amb la més gran cordialitat i fins i tot es donen les gràcies.

Amb aquesta cordialitat és segurament amb la què haurien de partir peres el govern espanyol i el govern català. Es desitjable que així sigui. En definitiva no és res més que això el què es separa, el govern català i el govern espanyol. Els pobles i la terra sembla que continuaran estant unides. Per la meva banda continuaré bevent gaspatxo i gaudint de la vida amb els meus cosins i nebots andalusos quan els vagi a visitar allà o quan ells vinguin a casa. I quan agafem el cotxe o el tren no haurem de travessar cap mar abans d'arribar a València. La terra i els pobles continuaran estant units sempre.

El poble català, com qualsevol altre, no necessita el permís de ningú per existir, tanmateix molts governs espanyols han intentat de moltes maneres denegar aquest dret de ser.
La opressió pot fer o no que un poble desaparegui. El poble jueu no ha desaparegut ni tan sols estan sotmès a un pla d'extermini per part del govern alemany, si que ho van fer d'altra banda els pobles indígenes americans sotmesos als designis dels governs dels imperis colonialistes i només resta d'ells una presència testimonial.

Sembla en tots aquests exemples que són governs els que decideixen negar l'existència de pobles, i no uns pobles sobre altres. Governs poderosos que juguen per aquest poder.

Tampoc el poble espanyol necessita el permís de ningú per existir i sembla que ara ja fa molt que ningú ha provat de discutir-li aquesta existència. Em pregunto doncs per quin motiu és quelcom
defensat i proclamat amb tanta energia i volum des de sempre.

Ara sembla que convé que es separin el govern espanyol i el govern català i no puguin governar uns per sobre d'altres si no en igual condició, perquè és en aquest cas el govern espanyol el què des de fa massa temps intenta dificultar l'existència del poble català.

Tanmateix la terra i els pobles no es separen. No s'obre una esquerda a la terra i Catalunya emprèn un viatge per mar a la recerca d'un futur millor. Ni la gent s'oblida dels amics, pares, germans ni d'allò que van aprendre els uns del altres.

I doncs, per què fan tant de soroll i tanta por? Res es trenca ni s'esberla. Només dos governs es separen, i potser després, tots, fins i tot els que fan soroll, entendrem que la trobada entre dos punts de vista és veritablement enriquidora, com el pa amb tomàquet amb pernil.

Em preocupa tanmateix quin serà el govern que tinguin el poble català i el poble espanyol, i desitjo que tots dos siguin governs del poble i pel poble, i que segueixin aquells valors universals que els governs que tenim ara passen pel fang cada dia.


Acaba de néixer. 

Acaba de néixer un nou discurs a la política catalana i fa por sentir qui empra els seus mots. Aquells del seny i la prudència de sobte parlen de desobeir les lleis i de que aquestes mai poden estar per sobre de la voluntat del poble.
Cert és tot el que diu aquest discurs i repto els que ara el pronuncien a recordar quan altres els hi han dit a ells això mateix i a defensar-lo amb totes les seves conseqüències sempre.
Els repto perquè jo sí recordo com en moltes passades ocasions aquests mateixos que ara ens demanen confiança van avantposar la legalitat i l'ordre establert a la veu del poble. Quan ho van fer a més no van sentir vergonya de reprimir amb violència i anomenar colpistes en els manifestants, erigint-se com a defensors de la democràcia, oblidant-se en aquell moment que legalitat i democràcia no són sinònims, com sembla que ara si recorden.

Acaba de néixer un nou discurs a RAC1 i de sobte els manifestants al Congrés dels Diputats de la setmana passada ja no eren “indignats” si no de nou havien recuperat l'estatus de “ciutadans”. Sembla que volen practicar amb l'exemple perquè no ens diguin que som “independentistes” si no “el poble català”.
Els repto també a defensar sempre aquest discurs i quan el poble català es manifesti en contra del seu propi govern a les portes del Parlament s'atreveixi a utilitzar la paraula ciutadans, catalans, persones i es deixi estar d'etiquetes i retòriques.

Acaba de néixer una nova possibilitat, la possibilitat de crear un estat nou. Aquest era el lema no? Nou estat d'Europa, i no estat propi. Crec que això implica una diferència fonamental. No només vull un estat com el que tenim però català. Voler esdevenir un nou estat va molt més enllà. Evidentment que la realitat lingüística i cultural accediran a la normalitat amb un estat propi, però donades les circumstàncies i la oportunitat, jo no en tinc prou amb la independència. 

Cal que obrim la mirada cap el món i veiem com una era arriba a la seva fi. Tot es capgira i això ens dona la oportunitat de crear un nou estat de les coses. El trist debat espanyolista o anti-espanyolista no és pot instal·lar per amagar el debat de quin país volem construir i com volem fer-ho.
El debat sobre la viabilitat econòmica o el dèficit fiscal no poden amagar una realitat molt més profunda que és la de la de com el poder polític està segrestat per l'econòmic de les mans dels nostres professionals de la política que s'han entregat, en contra del poble que en principi els hi dona legitimitat. En realitat la pressió del govern espanyol no deixar de ser el reflex de la influència de les tendències neocon sobre els governs de tot el món, ben conegudes i implementades al territori català per polítics que clamen contra les mesures del govern de Madrid.

Cal que construïm aquest país entre tots i no el deixem en mans de la oligarquia sigui aquesta catalana o espanyola perquè els diners no tenen altre llengua que la seva pròpia. Som en la situació que som gràcies a aquesta oligarquia i a la seva acció històrica.

Aquest procés sembla que ja ha començat i em faig moltes preguntes que no sento que es facin a la radio o al diari.

Per començar, jo, administrativament, seré espanyol o català? Podré compartir les nacionalitats o rebutjar-les? M'ho preguntaran, m'imposaran una de les dues?  Els hi preguntaran als immigrants espanyols dels anys 60 que volen ser, o que són? Podran escollir? I als immigrants d'arreu del món dels últims quinze anys els hi preguntaran? El considerarem catalans si ells ho volen ser?

Com construirem aquest país? Redactarem una constitució catalana? Suposo que aquesta estarà inspirada en valors universals assolits, que d'altra banda són a totes les constitucions. I la respectarem o farem com fem ara amb la que tenim? Realment la constitució catalana serà un punt de partida i no un topall com ho és l'espanyola i es podrà renovar, modificar, refrescar? Qui la votarà? Tindrem present a tots els que hem esmentat abans?  Construirem un país basat en l'estat de dret i l'estat social i del benestar? Tindrem sanitat i educació pública de qualitat i universal?


Però així com aquests van ser els pilars per a la construcció en una època ara no només cal construir un país amb sanitat, educació, pensions, treball, activitat econòmica. Cal per fi recordar que un estat és un pacte social i que aquest pacte ha de ser acordat per tots i signant entre tots. Planteja això la possibilitat de revisar les condicions del pacte en el que vivim actualment i construir un país on aquest pacte sigui ètic. Es indispensable que construïm un país des de la ética i repensem les nostres relacions humanes. És hora d'un nou pacte social ampliant l'esperit del que tenim i donant resposta a qüestions que ni tan sols existien quan vam fundar les constitucions que avui en dia regeixen a tots els països occidentals .

Cal construir un país on les relacions laborals siguin justes, on l'energia sigui un bé públic i tendim amb claredat a les fonts renovables, essent independents veritablement del petroli i dels interessos empresarials, on estigui prohibit el crèdit de diners amb interès, perquè el diner és un medi i no un fi, on es plantegi un nou model agrari ecològic i de proximitat, decidir que no volem menjar ni conrear més transgènics i que criarem el bestiar en unes condicions respectuoses amb la vida, on no hi hagi lloc per a l'especulació amb la riquesa, on l'objectiu de les empreses no sigui guanyar si no fer, on es plantegi un economia de recursos en vers l'economia financera que ens governa, on la vida laboral s'adapti a la familiar i no a l'inrevés, on l'educació no sigui només un arma de debat si no una realitat de treball, on la participació ciutadana en la vida política sigui quotidiana...


Prenguem consciència. Espero que siguem prou conscients de que significa la oportunitat de crear un estat nou en la situació mundial actual i prou valents per anar endavant fins el final de les conseqüències. M'agradaria que aquells que es posen les grans paraules a la boca siguin capaços de reconèixer el valor que tenen i les emprin amb responsabilitat. M'agradaria encara més que de la mateixa manera com els ciutadans donaran suport majori a les urnes als partits polítics que aposten per a la construcció d'un estat propi, els polítics donin suport el poble en un futur immediat per a la construcció d'un nou estat veritablement lliure.