domingo, 7 de noviembre de 2010

Coses de la Política

Un cop més s'acosten les eleccions a la Generalitat i el Parlament de Catalunya.
Durant els pròxim dies sentirem a parlar força els nostres polítics, la seva feina és intentar que els hi donem el nostre vot, però, hi alguna opció digna de ser votada? Tenim proves, els quatre partits polítics principals tenen experiència en el poder i tots han demostrat la seva ineptitud amb reiteració. Començo platejant-me a qui votar i acabo pensant que no vull que votar el dia de les eleccions sigui la meva única opció.

El vot expressió de la voluntat popular

En el món democràtic on vivim, el vot és una de les poques coses que tenim la gent per fer sentir la nostra opinió. Això no vol dir que el dia de les eleccions puguem anar al col·legi electoral a expressar les nostres opinions sobre la vida o sobre el mobiliari urbà del barri, ni que pugem escriure a la butlleta les nostres propostes de llei per legalitzar les drogues, ni res semblant. El fet de què el dia de les eleccions les persones puguem expressar les nostres opinions a través del vot vol dir senzillament que cadascú pot anar a escollir amb una butlleta quin dels partits s'estima més que el representi en les institucions principals d'aquest país. No tothom té dret a votar. Per exemple no poden votar els menors de 18 anys o els immigrants, tenir-ne dret es pot considerar un privilegi de ciutadà. Per tant vivim en una democràcia en la que el sufragi no és universal.



La política clàssica i la política moderna tradicional
En principi la política és tota aquella activitat destinada a gestionar la vida en comú, és en aquest sentit en el que està molt relacionada amb la ètica. La política és originàriament una dimensió de la vida pública del ciutadà orientada a pensar, decidir i fer crítica de totes les accions que tenen repercussió pública. A partir del moment en que les monarquies europees van deixar de banda les tasques del poder per dedicar-se al plaer i van delegar aquestes tasques en altres persones va aparèixer la política com a professió. En principi els polítics professionals haurien de ser gestors imparcials d'allò públic, i en aquest sentit haurien de donar-li preferència a l'interès comú per sobre de l'interès particular. Però ja en els seu naixement la política professional és reconeix a si mateixa en Maquiavel com un joc de poder i queda a raó del interessos de qualsevol activitat professional. En el món modern les persones que exerceixen la política dediquen la seva carrera i la seva vida en aquesta activitat, viuen d'això i és per aquest motiu que considerem que son polítics professionals. S'hi juguen la feina, la carrera i el prestigi en cadascun dels moviments i en totes les eleccions. En tant que la política ha perdut aquella dimensió ciutadana i vocacional i s'ha convertit en una activitat professional s'ha vist sotmesa, com totes les altres activitats professionals, a les lleis del mercat modern, i això és, en resum, a l'èxit o el fracàs. D'aquesta manera el joc dels polítics és guanyar o perdre el poder. Objectiu molt allunyat de l'objectiu de la política original que era, pensar, decidir i fer crítica d'aquelles coses de consideració pública i d'interès en principi general. Veiem que guanyi el color que guanyi, en totes les democràcies modernes del món, cap govern ataca els problemes de manera directa ni pren decisions que vagin a l'arrel de les coses o siguin contundents en un sentit o un altre. L'estat de les coses es perpetua a si mateix des de fa anys. Només en comptades ocasions és prenen decisions, i respon normalment a la necessitat d'introduir cops d'efecte per seguir en el joc de guanyar o perdre i no pas a la convicció de que aquella qüestió millorarà la vida de les persones. Les mesures que s'acostumen a prendre no són més que dilacions, plans, estratègies. Només campanyes publicitàries amb uns objectius que basculen entre conservar la cadira i coincidir amb una suposada tendència ideològica per d'aquesta manera fer feliç de manera populista a tots aquells individus que van a votar.
Els governs que estem acostumats a veure no prenen decisions.



La buidor de la fira 
A partir del moment en que es dona la conjunció amb la televisió, la política assoleix el grau d'espectacle. Els partits polítics no son més que un equip de futbol professional. Tu est del Barça i ho manifestes com un sentiment i com una pertinença a un quelcom més gran que l'individuu, però saps que els jugadors, en tant que professionals, tenen els seus propis interessos i no juguen per tu, si no pels seus propis interessos, i per que cobren i per que hi ha anunciants i drets de televisió i tot un sector al voltant. Però tot i així no t'importa i ets del Barça, a tu ja t'està bé creure en els colors, t'omple la buidor dels caps de setmana i tampoc li demanes més. Avui en dia votar per un partit o altre és molt semblant, saps que els polítics no jugaran pel teu bé i no faran res, però tampoc demanes res més i t'omple la buidor que deixa el fet de que en realitat no pots intervenir en les decisions de la vida pública. És per això que l'arribada de Guardiola a la primera divisió va suposar una revolució, per que és un home que ens parla de l'amor i la bellesa, l'esforç, el joc i la superació, coses lligades a l'esport però que que teníem força oblidades. Per això l'arribada d'Obama va generar tantes il·lusions que avui semblen traïdes, perquè ens parlava d'allò intrínsec a la política, la unió, el projecte comú, les idees, la lluita per viure. Tanmateix, ens criden l'atenció aquests exemple per què son llumins en la foscor, ja que el panorama general i predominant és més aviat la carència de sentit.
Símptoma d'aquesta carència de sentit i d'aquesta dimensió espectacular en l'activitat política professional són els fitxatges dels últims temps com Carmen de Mairena. No és la presència d'aquest travesti la que fan decadent la política, si no al revés, aquest personatge hi pot accedir per que la política moderna s'ha corromput totalment convertint-se en una caricatura.
És com el Chikiliquatre, que va ser criticat pels puristes d'Eurovisión dient que desvirtuava el festival esmentat, i en realitat és al revés. Eurovisión és un festival ja tant decadent que algú, el Terrat, decideix enviar una broma per evidenciar-ho, per ridiculitzar el propi festival i els defensors del seu suposat glamour. El fet de que la cançó hi participés a la final en representació d'Espanya, escollida per votació popular, demostra que Eurovisión no és un esdeveniment musical de nivell si no un espectacle televisiu caspós i que els televidents, sent-ne conscients, van decidir seguir amb la broma. En conseqüència un personatge kitsch, amb una cançó cutre, i una coreografia infantil hi pot accedir a representar a Espanya en la celebració de tal festival. Carmen de Mairena, fa aquesta funció actualment en la democràcia catalana. La presència de la Carmen fa evident que no cal tenir una preparació específica, ni ser especialment brillant, ni tenir integritat, o idees, per participar en la política moderna, fent evident que les eleccions no son un esdeveniment seriós o rellevant si no més aviat un cabaret.




La participació al desafecció i el col·lapse de l'estat.
 
L'abisme obert per la política professional es manifesta cada vegada que hi ha eleccions en una participació que estranyament supera el 50%. És fàcil pensar que hi ha un altre 50% dels ciutadans amb dret a vot que no troben confiança en cap de les opcions i no van a votar. Això per si mateix hauria de ser un motiu prou important com per plantejar-se la validesa del resultats i l'efectivitat del sitema. En Montilla va dir al respecte que això és la desafecció, i n'ha fet discursos, però les seves accions en el govern també han estat destinades exclusivament al seu propi èxit, de manera que en la seva manera de fer no ha contribuït gens a empetitir aquesta distancia amb un 50% dels electors. Aquesta desafecció però, és dona més amb els polítics que no pas amb la política. Les persones, en una gran part, no confiem en els polítics, tal i com demostren les dades de participació, però això no ens allunya de la política original, aquella destinada a pensar decidir i criticar, tal i com es fa palès en les converses als bars, a la sala d'espera de l'ambulatori, al mercat o a la caixa del super. Molta gent en aquest país, expressa opinions polítiques, es queixa, renega, proposa. Molta gent participa del debat sobre allò que seria més convenient fer. A tot arreu i a tota hora pots trobar un iaio o un jove parlant sobre les coses de la política, aquella activitat relativa a la polis. Totes aquestes persones que podem veure dia a dia, pensant i criticant, estan desafectades de l'activitat política?. Més aviat sembla que no, que estan ben implicades, quan en parlen ho fan amb passió o amb preocupació i ho poden fer a qualsevol lloc i en qualsevol moment del dia. La única cosa és que no podem decidir. El sistema polític actual no dona cabuda a aquesta política quotidiana dels ciutadans, no satisfà aquesta necessitat ja que la capacitat de decisió està reduïda al vot, i els polítics que podem votar en tant que professionals, no és preocuparan de pensar, decidir, i fer crítica si no de guanyar o perdre i així tanquem el cercle de nou, i s'eixample l'abisme en que ha esdevingut l'estat.


Un nou pacte.
L'Estat modern, en principi som tots nosaltres agrupats en torn d'un criteris comuns conformats per la llengua i la cultura i acotats a un territori. Aquest model d'estat-nació va néixer al segle XVII com a resposta concreta a una situació i va posar les bases del nostre estat contemporani. En aquest sentit Catalunya està desfasada per que, en quedar dintre de l'estat Epanyol, encara no ha assolit aquest estatus d'estat nació que es va generalitzar als segles XVII i XVIII. Està desfasada perquè no l'ha assolit però sobretot, està desfasada perquè encara lluita per un model que ja ha quedat obsolet.
El sistema polític contemporani, com tantes altres coses, ha col·lapsat. La política professional nascuda sobre el paper amb Maquiavel també col·lapsa, origina situacions irresolubles, ja no respon a les necessitats que en un principi cobria, no reflexa la vida dels ciutadans i no aprofita els mitjans dels que disposa .Aquest estat funciona amb mecanismes massa antics com per representar la vida dels individus que el conformen, i és ben clar que en les possibilitats noves que el segle XXI ens ofereix hem de trobar les bases per construir un nou pacte.
És evident que aquesta reforma no la duran a terme els polítics dels que disposem que son professionals, si no han pogut fer res amb la reforma de l'estatut, imagina't amb això. Es evident per que és una reforma que amenaça directament la seva feina i el seu mode de viure.

Però la veritat que en els últims temps no he sentit cap idea millor que la de desfer-se dels polítics dels que disposem i del sistema amb el que ens governem